Que us bombin a tots!

En el món de la política, els errors estratègics i les decisions desencertades poden tenir repercussions significatives en el futur d'una ciutat i dels seus habitants. És el cas de Barcelona en Comú, liderada per Ada Colau, la gestió de la qual ha estat marcada per una sèrie de decisions “controvertides”. Una cadena de errors, a judici del que escriu aquest article. L’últim error dels Comuns és el vot "a canvi de res" regalant-li l'alcaldia al PSC amb la paticipació necessària del PP de Catalunya. 

El que ha passat a Barcelona recorda molt aquella operació de Valls de fa quatre anys que, a l’últim moment, va donar la segona alcaldia a Ada Colau en detriment del candidat Ernest Maragall guanyador d’aquelles eleccions. Això segurament va tenir molt d’operació de Estat per impedir un alcalde sobiranista, però també va ser molt més. Va ser una maniobra de les elits per impedir una possible majoria republicana, verd, violeta i de la esquerra transformadora realment rupturista a la capital de Catalunya i segona ciutat de l’Estat. Avui ja podem dir que aquest objectiu ha estat plenament assolit desprès de les últimes municipals. L’alcaldia ha acabat sent pel Collboni gràcies als vots Comuns i del PP,  però si hagués acabat Trias sent Alcalde objectiu assolit igualment.  

Aquesta decisió dels Comuns i el PP no es pot entendre si no és en clau de les pròximes eleccions generals i els moviments partidistes, sobre tot de PP y PSOE en la seva lluita particular per, entre d’altres coses, mantenir la seva hegemonia i recuperar el bipartidisme. També d’una forma subalterna és una manera dels Comuns de marcar perfil polític a l’esquerra del PSOE i conservar un cert projecte i poder institucional a l’ajuntament de Barcelona (ja veurem que passarà i que pesarà després de les generals). En tot cas, ara per ara, tot això te poc a a veure amb els interessos de la ciutat, de les barcelonines i els barcelonins. 

Un error de fa quatre anys. De aquellos polvos, estos lodos...

Fa quatre anys, Ada Colau va tenir l'oportunitat de formar una coalició d'esquerres amb ERC en lloc d'aliar-se amb el PSC i acceptar els vots “gratis” d’en Valls. La possibilitat de construir un govern basat en una majoria progressista i republicana hauria representat un avenç significatiu per a Barcelona i hauria obert nous camins de transformació. No obstant això, Barcelona en Comú va optar per una aliança més conservadora, subestimant les conseqüències de la seva elecció.

Durant el procés de consulta intern de Barcelona en Comú a l'any 19 que va precedir a la formació de l'ajuntament de Barcelona, Barcelona en Comú va tenir l'oportunitat en el temps de descompte (menys d’un dia abans del ple de constitució) de canviar la pregunta inicial i plantejar una opció de compartir l'alcaldia amb ERC (amb vint i quatre regidors i geometria variable) en lloc d'aliar-se amb el PSC mantenint l’alcaldia en exclusivitat  (vint i un regidors). 

Compartir l'alcaldia amb ERC hauria generat una coalició sòlida de forces progressistes, sobiranistes i catalanistes, capaç d'impulsar un projecte polític transformador i trencador. No obstant això, Barcelona en Comú (la direcció de Barcelona en Comú) no va aprofitar aquesta oportunitat i va optar per una aliança més conservadora i una opció partidista.

Simplificació i polarització 

Desprès dels vots dels Comuns  al PSC que han fet alcalde a Collboni, combinats amb el mateixos vots del PP, una possible  justificació de les decisions de l’Ada Colau i els Comuns per la seva “elecció d'aliats” es podria basar en la lluita contra la "burgesia catalanista” o “catalaneta" (o les elits de la ciutat) identificant amb aquesta idea l’apropament de Maragall a Trias després de les eleccions. No obstant això, aquesta visió simplista i polaritzadora no fa justícia a la complexitat del panorama polític de Catalunya. 

La realitat és que ERC i Junts representen corrents polítiques diferents dins de l'espectre independentista, i etiquetar-los a tots dos com a part de la "burgesia catalanista o catalaneta" és una generalització sense fonament. Més aviat es tracta d’una competència entre aquestes dues formacions dins del sobiranisme i el catalanisme, més crua encara després del cop electoral d’ERC a les municipals i de la convocatòria de eleccions generals.

El cost de les aliances. L'impacte en la hegemonia

L'estratègia d'aliar-se amb el PSC i, primer, acceptar els vots de Valls per mantenir l’alcaldia i desprès votar juntament amb el PP per fer alcalde Collboni, està tenint i tindrà un cost polític significatiu per a Barcelona en Comú. No només ha debilitat ERC, sinó que també ha enfortit el PSC i Junts, permetent precisament fer avançar la dreta i els interessos de les elits econòmiques. A més, aquestes aliances han generat malestar i desconfiança entre molts votants que esperaven un enfocament més coherent i progressista.

En termes gramscians, es podria argumentar que Barcelona en Comú ha  perdut la batalla de la hegemonia política en triar aliats que no compartien la seva visió transformadora. En cedir al marc de la reacció, es va deixar escapar una oportunitat única per consolidar una alternativa política forta i progressista a Catalunya. En lloc de  això hem arribat a un escenari on el PSC i altres forces conservadores han guanyat terreny.

La obsessió  de Barcelona en Comú a Barcelona en formar aliances “dubtoses” amb el PSC, amb Valls primer i després amb el PP de Catalunya, només poden generar perplexitat i desconfiança, a més de erosionar  la credibilitat i fer més petit el projecte transformador que Barcelona en Comú pretenia representar. 

Bon vent i barca nova.