Quan la política sembla un iogurt caducat

Després del 26J, el panorama electoral a Espanya ha deixat una cosa clara: el sòl del PP és més sòlid que la cara de Rajoy quan li preguntes per Bárcenas. I quan dic "sòlid", no em refereixo a una base que es pot erosionar, sinó a una roca tan impertèrrita que ni el martell de Thor podria fer-hi ni una esquerda. Potser és el moment de redefinir el significat de "indestructible" al diccionari. Però, per què aquesta fortalesa gairebé mitològica? 

S'ha escrit tant sobre el tema que sembla que estiguem davant d’una tesi doctoral. Entre les raons més repetides: una dreta que concentra millor el vot, una abstenció que sembla tenir por de moure’s, l’efecte Brexit, i aquell clàssic infal·lible que mai falla: el missatge de la por, tan versàtil com el ketchup, que serveix per a tot. A això s’hi suma l’entramat clientelar de PP i PSOE en les profunditats d’una Espanya on encara se sent l’eco del passat.

Ara bé, l’altra banda no es queda enrere en matèria d’intriga. L’electorat de Juntos Podemos, aquell projecte que prometia la tempesta perfecta, ha resultat ser més inestable que el temps en un port de muntanya. I com si això no fos prou complicat, la coalició ha tingut l’efecte contrari al que s’esperava: en comptes de sumar, sembla que ha restat. Tot i això, hi ha un matís: mentre retrocedeixen a nivell estatal, a la perifèria i a les nacions històriques, l’esquerra alternativa creix com l’escuma d’una bona cervesa. 

I què passa amb les altres dretes? Bé, Ciutadans sembla estar entrant en una mena de crisi existencial. El principi de la fi? Potser. Però la política és com Hollywood: sempre hi ha un spin-off a l’horitzó. Potser al futur encara veurem altre artefacte a la dreta de la dreta que ens farà més por, les llavors estàn plantades.

El bipartidisme no està trencat del tot, però ja no camina amb la seguretat d’altres temps. És com un vell cavall que sap que el seu final s’acosta. Sense canvis profunds—i aquí parlem de superar el sistema del 78—, els partits tradicionals acabaran atrapats en les seves pròpies contradiccions. De fet, aquest procés ja està en marxa, com un rellotge que marca inexorablement l’hora final.

La història ens diu que això no és nou. Recordeu el "turnisme" entre Cánovas i Sagasta al segle XIX? Això també va tenir data de caducitat. I ara, després de la segona restauració—aquella que va començar el 1975 amb Juan Carlos I—, el bipartidisme està al límit.

El futur s'escriurà, sembla ser, entre iogurts i votants joves. La dada clau? El vot dels joves, els que tenen entre 18 i 44 anys, ha girat l’esquena als partits tradicionals. Si aquest segment segueix creixent en influència, el futur polític pot semblar-se més a un festival indie que a una reunió de la "transició".

No tenim una bola de vidre per endevinar què passarà, però sí una cosa clara: tot caduca, com els iogurts. I potser, si escoltem amb atenció, podem sentir el "tic-tac" d’un canvi que s’apropa. Això sí, per molt que ens agradi el drama, cal paciència: el temps històric és lent però inexorable, com la vida mateixa. I com un bon iogurt caducat, cal vigilar que no exploti abans d’hora.