UN VIATGE ACCIDENTAT [1]

Des d’un petit poble dels Pirineus, fa uns quants anys, quan encara les comunicacions eren limitades i els mitjans de transport molt rudimentaris, un pare i un fill, acompanyats del seu ruc, anaven recorrent els camins de la comarca a recollir provisions de llenya per poder passar l’hivern. Una vegada recollida la llenya, el pare la va carregar a l’animalot i, tots tres plegats, van emprendre el camí de tornada cap a casa. No feia ni cinc minuts que caminaven, que una dona els va començar a cridar amb força: “No us fa vergonya! Vosaltres camineu tranquil·lament i la pobra bestiola tan carregada... Pobre animal, arribarà baldat”. Llavors, el pare, després de pensar una estona sobre allò que havia dit la dona, va repartir la càrrega entre tots tres i van continuar el camí. Al creuar un rierol, un home que estava pescant va dir al pare: “Pobre nen, tan petit i ja ha de fer tota aquesta caminada sol... Potser hauries de pujar-lo a sobre del ruc i així es trobarà millor.” El pare va pensar-ho i va decidir tornar a redistribuir la càrrega i fer lloc al seu fill per tal que pogués pujar a sobre de l’animal. Després de perdre una bona estona, van reemprendre la marxa. A mig camí, quan ja començava a fosquejar, es van trobar amb un pastor que els va advertir que veia el ruc massa carregat, i els va aconsellar que li descarreguessin una mica de pes o potser l’animal podria patir algun problema greu. Després de xerrar una bona estona tots tres, van decidir que el nen baixés de nou i, d’aquesta manera, ja de nit, van continuar fent camí. Quan ja gairebé eren a destí, el pare va caure en un sot, que no va veure per la falta de llum, i es va fer mal a una cama. Per sort, el nen, que era prou espavilat, va poder arribar al poble i demanar auxili als veïns, i van poder portar el pare al metge per tal que li guarís la cama, però, amb tot l’aldarull, ningú no va poder evitar que es perdés tota la llenya, amb la qual cosa tota la feina que havien fet al llarg de la jonada es va perdre completament. Quina és la conclusió que podem treure d’aquesta petita història? Moltes vegades, fem el que fem, sempre trobarem algú que no estarà d’acord amb els nostres actes i, davant d’això, quan el que volem és trobar de debò una bona solució als nostres propis problemes, hem d’entendre que mai ningú no farà la nostra feina. Així, doncs, res millor que la pròpia reflexió si no volem tenir sorpreses desagradables.

 [1]ADAPTACIÓ MEVA DEL CONTE TRADICIONAL “EL SEÑOR, EL NIÑO Y EL BURRO”. AQUESTA PETITA HISTÒRIA DEL CONDE LUCANOR VA SER REESCRITA L’ESTIU DE 2006 PER UN SEVIDOR PELS MEUS NEBOTS NEREA I ELS PETITS NAIARA I YERAY. AVUI, FEBRER DE 2015, RECUPERADA DELS MEUS DISCS DURS (EL DEL CAP, EL DEL COR I L’ALTRE…) PELS MEUS DOS TRESORS, LA GIBET I LA JOVANA.