Un viatge accidentat

Diuen que dels Pirineus cap amunt l’aire és més pur, però també més fi per pensar bajanades. Això devia ser el que passava fa anys en un petit poble de muntanya, quan un pare i un fill, juntament amb el seu inseparable ruc –un animal tan sofert com poc valorat– van decidir anar a buscar llenya per sobreviure a l’hivern. Amb les comunicacions limitades i uns camins que semblaven pensats més per torturar caminants que per facilitar-hi el pas, la cosa prometia aventura.

Carreguen el ruc fins a les orelles i emprenen el camí de tornada. Ni cinc minuts després, salta una senyora del camí i els esbronca:

“Però, home! Tant caminar tranquil·lament i aquest pobre animal que sembla un transportista en temporada de Nadal! Vergonya, cavallers, vergonya!”

El pare, amb un sospir que es va sentir fins a l’altra banda del riu, decideix redistribuir la càrrega. Ara, el ruc porta menys pes, i el pare i el fill van carregats com si fossin sherpes pujant a l’Everest. Continuem.

Creuen un rierol i un pescador s’afegeix al festival de judicis morals:

“Escolta, que no veus que el nen està fet pols? Posa’l al ruc, que té les cames més curtes que un dia sense pa!”

El pare, resignat, fa lloc al seu fill al damunt de l’animal. Però quan sembla que la solució és definitiva, apareix un pastor que, després de fixar-se en la situació, deixa anar:

“Veig el ruc cansat, pobre bèstia, no podrà ni arribar a casa! Descarregueu-lo abans que li agafi una lipotímia.”

I així, el nen baixa, el ruc continua desmotivat i el pare carrega amb més pes que els seus propis pecats. La nit arriba, i quan ja veuen les llums del poble, el pare no veu un sot i cau com un sac de patates. Es fa mal a la cama, el nen corre al poble a buscar ajuda i, al final, entre el metge, els veïns i el caos, ningú no es recorda de la llenya, que queda abandonada. Resultat? Un hivern fred i sense calefacció.

Conclusió? Facis el que facis, sempre trobaràs algú amb opinió no demanada, i si intentes complaure tothom, acabaràs sense llenya, amb la cama fotuda i el ruc deprimit. Així que, en comptes d’intentar contentar el món, millor reflexiona i tria tu mateix, que al final, les conseqüències sempre te les menjaràs tu, amb patates o sense.

Això és una adaptació meva (un plagi parcial) del conte tradicional “El senyor, el nen i el ruc”. Aquesta petita història del Conde Lucanor la vaig reescriure l’estiu del 2006 per als meus nebots, la Nerea i els petits Naiara i Yeray. Després, al 2015, la vaig  recuperar dels meus discos durs (el del cap, el del cor i l’altre...) per als meus dos tresors, la Gibet i la Jovana i avui, al desembre de 2024, la he tornat a editar, perquè mai no oblidem que la vida, al final, l’hem de conduir nosaltres mateixos... o ens carregaran fins al coll!